Aquesta decisió va ser presa amb responsabilitat i seny, prioritzant en tot moment, l’objectiu final: defensar amb totes les nostres forces les competències de la Generalitat que es veuen agredides,  segons el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, per l’actual reial decret de la reforma laboral.

Sota el nostre criteri, presentar el recurs d’inconstitucionalitat a hores d’ara és un brindis al sol perquè el reial decret no existirà d’aquí a dos mesos donat que, gràcies a CiU, s’està tramitant com a projecte de llei. I això ens permet, a tots els grups parlamentaris, presentar-hi esmenes, negociar-les i treballar per canviar el RDLL en tot allò amb que no hi estem d’acord.

Ara, doncs, és el moment de negociar aquestes esmenes i mirar de fer-les prosperar. Presentar ara el recurs dificultaria aquesta negociació.

A més, cal tenir en compte una dada molt important: el Tribunal Constitucional triga en emetre sentència (en donar resposta) una mitjana de 7 a 8 anys. Per tant, és lògic que no es presenti un recurs davant d’un reial decret que en dos mesos ja no existirà. Per això, cal esperar a tenir la nova llei i veure si aquesta respecte les nostres competències. I, si no és així, serà el moment de presentar aquest recurs.

Ara és el moment de defensar les nostres competències al Congrés dels Diputats. I nosaltres tenim el ferm compromís de fer-ho.

Fa uns dies us informàvem a través d’aquest espai que des de CiU l’Hospitalet presentàvem una moció el ple de l’Hospitalet (del 27 de març) demanant la simplificació i l’agilització de l’administració local.

El nostre objectiu era simplificar els tràmits administratius de la ciutat i fer-los més àgils. D’aquesta manera, aconseguíem que l’Hospitalet fos una ciutat atractiva pels emprenedors i, per tant, niu de noves empreses. Aconseguíem, també, que s’introduïssin nous elements d’austeritat i eficiència en la despesa pública els quals, no cal dir, són indispensables.

Però, lamentablement, l’equip de govern de l’Hospitalet (PSC i ICV-EUiA) no comparteix el nostre objectiu i ha votat en contra de la moció.

Han tancat, així, la porta a una possible millora i a un més que possible progrés.  

Sempre és greu que l’administració es negui a ser més eficient i eficaç però que ho faci en aquests moments és, senzillament, dramàtic. L’administració no ha de ser mai un entrebanc per la ciutadania. Ha de ser-ne un aliat.

Esperem que l’equip de govern recapaciti i es decideixi a estudiar i a aplicar mesures que permetin oferir un millor servei als ciutadans a menys cost. Però, és clar, tot això ja és qüestió de voluntat i, de moment, ja han demostrat que no en tenen.

Aquest congrés ha suposat un pas endavant pel partit (CDC) i  també significarà un impuls pel futur de Catalunya.

En un context marcat per la unitat i l’entesa, el congrés de Convergència, amb la força de tots els seus delegats/des, va deixar clar quin és el full de ruta a seguir: aconseguir el pacte fiscal, consolidar la transició nacional i caminar cap a un Estat propi.

Aquest full de ruta neix, com bé deia el President Mas durant la seva intervenció al Congrés, del dret de Catalunya a ser i a existir i, per tant, al dret que tenim com a país a decidir.

Catalunya viu moments difícils. Però la nostra gent, el nostre país, té (i així s’ha demostrat) capacitat i empenta per arribar a nous horitzons.

Hem de ser capaços de deslligar-nos de tot allò que ens impedeix  garantir la continuïtat i el progrés del nostre país.

El pacte fiscal és poder disposar dels nostres propis recursos. És poder garantir el nostre Estat de Benestar. És el primer pas cap a la llibertat nacional del nostre país.

Aconseguir-ho no serà fàcil i segur que ens hi trobarem molts entrebancs. Però si tots fem pinya, si unim esforços i sumem voluntats serà possible. Si volem, podem.

Aquest és un passatge més de la història mil·lenària de Catalunya que hem d’escriure i portar a terme entre tots. Necessitem el gruix de la gent per poder arribar a l’Estat propi.

Si la voleu llegir, ho podeu fer a través d’aquest link.

Entrevista Meritxell Borràs- Diari L’H

Aquest soterrament és una vella reivindicació de la ciutat. Guanyaríem unes 10 hectàrees de zona verda i permetria relligar la ciutat amb nous eixos de comunicació. A més, també possibilitaria la transformació urbanística de la zona industrial situada al costat de les vies amb la construcció 6.500 habitatges de protecció oficial.

Per aquest motiu, i tal i com ens vam comprometre a la reunió celebrada per la Plataforma L’Hospitalet Sense Vies, el grup parlamentari de CiU al Congrés dels Diputats (Madrid), ha presentat una proposició no de llei per accelerar l’inici de les obres de soterrament de les línies del ferrocarril al seu pas per l’Hospitalet de Llobregat.

Esperem que aquesta proposta arribi a bon port i compti amb el suport de la resta de grups parlamentaris. Com a mínim, esperem que compti amb el vot a favor d’aquells partits polítics que van sotasignar la moció a l’Hospitalet. Per aquest motiu, i tal i com ens vam comprometre a la reunió celebrada per la Plataforma L’Hospitalet Sense Vies, el grup parlamentari de CiU al Congrés dels Diputats (Madrid), ha presentat una proposició no de llei per accelerar l’inici de les obres de soterrament de les línies del ferrocarril al seu pas per l’Hospitalet de Llobregat. Esperem que aquesta proposta arribi a bon port i compti amb el suport de la resta de grups parlamentaris. Com a mínim, esperem que compti amb el vot a favor d’aquells partits polítics que van sotasignar la moció a l’Hospitalet.

Sempre he considerat  que viure en un lloc segur és un element indispensable per  tenir una bona qualitat de vida. Poder passejar tranquil·lament pels carrers de la ciutat (sigui l’hora que sigui), tenir la tranquil·litat que els fills poden sortir al carrer sense perill o sortir de casa uns dies sense l’angoixa que algú pugui entrar-hi són alguns dels elements que considero indispensables en el dia a dia de qualsevol ciutadà.

Per això, des de CiU l’Hospitalet hem començat una campanya de recollida de signatures per demanar més càmeres de videovigilància a la ciutat a la vegada que demanem  que es destini personal per controlar (en directe i durant les 24 h del dia) aquestes imatges.

Cal dir que l’equip de govern ja ha presentat un projecte davant del Departament d’Interior per a instal·lar càmeres de videovigilància a 9 punts de la nostra ciutat (Centre: rambla Just Oliveres- plaça Lluís Companys, Santa Eulàlia: carrer Pareto- avinguda Metro, Collblanc: passatge Costa- carrer Occident, la Torrassa: plaça Espanyola i carrer Transformador, La Florida: blocs de La Florida, carrer Jardí- carrer Martí i Blasi- carrer Núria- parc dels Ocellets i Pubilla Cases: avinguda Severo Ochoa- carrer Roses- carrer Luarca) però pensem que aquest és insuficient.

Aquest projecte no és suficient perquè encara hi haurà barris que no disposin de càmeres (Sant Josep, Sanfeliu, Can Serra, Gornal i Bellvitge) i perquè encara hi haurà zones conflictives sense aquest tipus de vigilància (fins i tot als barris en els que ja se’n preveu la instal·lació).

A més, creiem que per maximitzar al màxim la efectivitat d’aquestes càmeres cal que hi hagi personal encarregat de visionar les imatges que es capten en directe i durant les 24 h del dia. D’aquesta manera, es podria actuar amb immediatesa davant dels possibles incidents que es puguin ocasionar i així incidiríem directament sobre la sensació de seguretat que tenen els ciutadans al carrer.

Per tal que la nostra demanda s’ajusti a la realitat de la ciutat hem començat una ruta per tots els barris per tal de conèixer, de primera mà, quins són els punts més conflictius.

També ens podeu fer arribar els vostres suggeriments a ciu@l-h.cat o trucant al 93.402.94.35.

Ens ajudes a fer un l’Hospitalet més segur?

Per aquest motiu,  el President Mas ha presentat a Londres una Catalunya responsable i capaç de “fer els deures” (i fer-los bé) fins i tot en un context que no li és gens favorable.

I és que Catalunya es veu obligada a sumar als efectes de la crisi econòmica els efectes ocasionats pel “drenatge fiscal continu” (el qual gairebé no té precedents a Europa) de la resta de l’estat espanyol.

Però tot i la delicadíssima situació en què es troba, Catalunya ha liderat un procés d’ajustament i d’austeritat que, de camí, ha tingut l’objectiu de recuperar la credibilitat perduda. Aquest procés s’ha fet sota la ferma convicció que els esforços i els sacrificis que ens veiem obligats a fer són passos indispensables i fonamentals per tal d’arribar a una estabilitat en un futur.

Però el camí no ha estat, és ni serà fàcil donat que “la relació atípica” de Catalunya amb la resta de l’estat espanyol és una ferida que lluny de curar-se cada dia es fa més gran.

Cal deixar clar, i cal dir-ho amb contundència, que el problema de l’estat espanyol no es pot resumir ni personalitzar en les seves autonomies (o, com he dit abans, no ens totes elles) perquè ha quedat clar que algunes, com Catalunya, són exemple de responsabilitat i lideratge davant la crisi i, a més, cal recordar (perquè hi ha vegades que això tendeix a oblidar-se) que els seus recursos són utilitzats per “aguantar” una economia estatal precària.

En canvi, per Catalunya si que és un greu problema la seva relació amb l’estat espanyol perquè aquest no ha estat recíproc amb el seu esforç i li ha negat uns recursos que no només li corresponen sinó que, a més, són indispensables per a la seva estabilitat.

Davant d’aquesta situació només hi ha una sola conclusió: necessitem el pacte fiscal, necessitem poder gestionar nosaltres mateixos els nostres recursos.

I aquesta demanda la defensarem allà on calgui: a Madrid perquè és on s’ha de decidir però també la defensarem a Europa perquè cal que els diversos líders europeus comprenguin la difícil i estranya situació de Catalunya.

L’equip de govern de l’Hospitalet  (PSC i ICV-EUiA) sembla estar decidit a que el tancament de la televisió (i ja veurem si també el de la ràdio) sigui el més incomprensible i kafkià del món.

Si fem memòria, recordarem que d’aquesta decisió els propis treballadors dels mitjans (i els grups de l’oposició) es van assabentar per la premsa.  Recordarem, també, com ICV-EUiA va fer pública la seva ferma (fermíssima diria jo) decisió de trencar el pacte de govern si es tancaven els mitjans de comunicació i si es duia a terme un sol acomiadament per,  pocs dies després, apuntar-se a allò de “on vaig dir blanc ara en dic negre i presento com un gran èxit el fet que només es tanqui la televisió i que “només” haguem de parlar de l’acomiadament de 40 treballadors”.

Si bé és cert que el manteniment de la ràdio és una bona notícia no ho és menys que amb el antecedents d’aquest equip de govern és difícil confiar cegament en que això es compleixi. De fet, el divendres 23 de desembre la Presidenta de La Farga i segona Tinenta d’Alcalde, Mercè Perea, va fer arribar una carta als responsables dels programes externs de la ràdio informant que l’1 de gener es posaria fi a la seva col·laboració donat que havien decidit continuar amb només el personal contractat per La Farga.

Aquesta decisió seria molt lògica (veient els temps de crisi què vivim i essent conscients que cal dur a terme mesures d’ajust del pressupost fins i tot quan aquestes no són agradables ni populars) si no fos perquè (i segons fonts sindicals) aquests programes tenen cost 0, és a dir, és realitzen gràcies a l’altruisme i la bona col·laboració.

Davant d’aquesta situació no podem més que fer-nos una pregunta: quins són els motius reals pels quals es prescindeix d’aquestes col·laboracions?

Òbviament, aquesta mateixa pregunta l’hem dirigit a l’equip de govern però veient la passivitat i el desinterès mostrat en les respostes a les últimes preguntes realitzades, poca confiança tenim en rebre una resposta ràpida i veraç.

Mentre això passa (si arriba a passar) caldrà vigilar de molt a prop les actuacions de l’equip de govern. No sigui que, acostumats a no comptar amb ningú, ens vulguin empetitir la ràdio fins que ningú la pugui trobar a faltar.

Ho ha fet sense negociar, sense parlar-ho amb ningú. La prova és que tant nosaltres com els propis treballadors dels mitjans vam assabentar-nos per la premsa.

Després de la sorpresa inicial (el divendres anterior, abans de l’anunci, se’ns havia fet arribar un pla de sanejament d’aquests mitjans que, en cap cas, contemplava el seu tancament) va venir la contrarietat per no entendre, per no ser coneixedors, dels motius reals que provocaven aquesta decisió.

Passàvem d’una època esplèndida amb superàvit a haver de tancar, de cop i amb urgència, els nostres mitjans de comunicació.

Nosaltres, CiU, som els primers en entendre que són moments difícils en els que cal dur a terme mesures d’ajust del pressupost i que això representa haver de fer sacrificis.

El que no entenem és passar del blanc al negre en dos dies i sense haver estudiat abans tota la gama de grisos.

Ells han governat l’Hospitalet al llarg de més de 30 anys. Són ells els únics responsables de la gestió de l’ajuntament. I, ara,  hem de tancar la ràdio i la TV de l’Hospitalet. Com a mínim, és difícil d’entendre.

A continuació us deixo l’article que vaig publicar ahir al diari de l’Hospitalet.

En aquest article hauria de parlar dels resultats de les eleccions generals però, donat que l’escric abans que aquestes es celebrin (responent al calendari de lliurament d’articles marcat pel diari), no he pogut fer-ho.

Tanmateix, si que podem parlar de les demandes i necessitats que Catalunya té i que el nou govern central haurà d’afrontar.

La principal d’aquestes demandes és la necessitat d’obtenir un pacte fiscal català. Això no vol dir res més que Catalunya pugui quedar-se amb una gran part dels seus propis recursos (recursos que ara ha de donar a Madrid) per tal de poder lluitar contra la crisi econòmica i reforçar l’estat del benestar.

I és que Catalunya ha cedit anualment, i durant els darrers 25 anys, el 8% de la seva riquesa a l’Estat Espanyol. Donant-se la situació que els catalans/es tenim un nivell de vida inferior al dels territoris receptors dels nostres propis recursos.

Per això, hem de ser conscients del per què demanem (i necessitem) el pacte fiscal. No es tracta d’una dèria nacionalista, es tracta d’un fet de justícia envers tots els ciutadans de Catalunya. Amb aquests recursos, no hi hauria la necessitat de fer ajustos econòmics donat que en tindrem els suficients per poder fer front al dèficit deixat pel tripartit i per estimular l’economia productiva que és la que crea ocupació.